Algunes fotos amb Tamara Aptekar
SOMNIS D’INFANTESA
Aquest és un de molt especial, estem tancant l’any i volíem acabar-lo, tornant a casa, a les arrels, perquè viatjar potser no sempre significa pujar a un avió, tren o autobús; sinó potser submergir-se en la quotidianitat d’algú altre. Des que vam veure per primera vegada l’obra de la Tamara, no vam poder evitar sentir la veu interior del nen que un dia vam ser dient: «Ei, aquest era jo! Aquest eres tu!» i porta una estranya brisa de malenconia que recorre l’esquena, del cap al cor.
El que trobem fascinant de la seva obra és la dansa entre un enfocament periodístic i la fotografia escenificada. Mai s’inclina completament cap a un o l’altre, sinó que oscil·la bellament entre tots dos, cosa que sovint ens fa adonar de la màgia que es produeix quan s’alineen la ment, el cor i l’ull. L’obra de la Tamara ens recorda inevitablement a Hamada Hideaki: Haru & Mina, si heu estat observant el que ha passat en la fotografia japonesa durant els últims 8 anys, sens dubte l’obra d’Hamada ha estat notablement influent i gràcies a publicacions internacionals creiem que finalment va arribar a Europa fa un temps.
Salvades les diferències, és fantàstic veure com diferents tipus de treballs ressonen en diferents fotògrafs, com evolucionen i es transformen amb cada parell d’ulls. És un plaer poder somiar despert en volar a través de les imatges, sentint-se al mateix nivell visual que tenen els nens, els angles i els moments combinats són capaços d’obrir una finestra a aquesta realitat infantil de la qual tots hem format part en algun moment de la vida i sovint, amb l’edat adulta, ens veiem obligats a deixar enrere.
En les seves paraules:
“Sempre m’han interessat les persones: de què estan fetes les seves vides, què senten i què pensen. Però en la nostra societat, la gent se sent incòmoda quan se l’observa massa de prop, és de mala educació acostar-se massa al seu espai personal. Això de vegades fa que fotografiar adults sigui una mica difícil i pot interposar-se en el camí de fer la foto que vull.
Amb els nens, és una història diferent. Són molt més lliures de les seves històries personals, pors i inhibicions socials. Fer fotos de nens em permet acostar-me als moments més reals i honestos. Sovint trobo que els adults es comporten de la mateixa manera, però només quan no són conscients que la càmera els apunta. Pots demanar a un nen que s’empleni amb una certa llum o fons per completar una composició que tens al cap i, la majoria de les vegades, després d’un minut o menys deixen de notar-te i continuen amb el que estaven fent, cosa que em permet capturar el moment més genuí. De vegades em sorprèn tant la facilitat amb què el meu propi fill es desconnecta i no li importa estar davant de la càmera que em quedo impactada i sorpresa cada vegada. Tant de bo pogués aprendre això d’ell.”
– Tamara Aptekar
NOTA DEL LABORATORI
L’obra de la Tamara s’ha realitzat tradicionalment amb la Fuji Frontier SP-3000, treballant principalment amb tons de pell, situacions de llum molt diferents i buscant colors vius combinats amb formes atrevides. Últimament, amb la introducció del Black Edge, es va convertir en una raó més per utilitzar la Frontier. Com a fotògrafs que som, creiem que el Black Edge funciona perfectament per a aquelles imatges que estan destinades a funcionar per si soles, no com a part d’una sèrie. La raó és que aïlla la imatge del context, el mateix que passava amb la vora blanca a les impressions o el passepartout als marcs. Per a l’obra de la Tamara, creiem que encaixa perfectament.
