Theresa Pewal: Momente vom Freisein

Avui estem encantats de portar-vos de gira per Villach, la ciutat natal d’una de les nostres estimades clientes, Theresa Pewal. «Per què faríem això?», us podeu preguntar. Hem seguit la seva feina des del principi i hem de reconèixer que els seus retrats artístics i autoretrats, així com la fotografia de casaments, ens han meravellat des de llavors.

Per a tots els que us preguntàveu de què tracta la feina personal de la Theresa, tenim la resposta: Momente vom Freisein. Un projecte viscut amb passió durant diversos anys i que ens ha arribat amb molt d’amor i dedicació aquest estiu, el 2 de juliol al recinte de Dinzlschloss. Encara que la vernissatge fos a Àustria, nosaltres som a Espanya i vosaltres, arreu del món, la Theresa ens va donar l’oportunitat de visitar la seva exposició virtualment, cosa que ens fa increïblement feliços. Fotografies realment especials i íntimes que mostren moments molt personals de llibertat, un sentiment fugisser capturat magistralment amb la seva Hasselblad i escanejat amb cura a Carmencita.

Vam demanar a la Theresa que ens expliqués més sobre la seva visió, el seu procés creatiu i què hi ha realment darrere del seu projecte, així que, feliç recorregut per l’exposició, amics!

Per què vas començar a explorar aquest tema en particular?

Va passar per casualitat. Estava fent retrats a una amiga íntima en un dels nostres llocs preferits: fora de la ciutat, prop del riu. Motivada i inspirada, em va preguntar per què no crearíem alguns retrats de nus. Aquest no era el nostre pla originalment, però la nova experiència va resultar ser molt propera al que volia aconseguir amb la fotografia. Ella estava vivint el moment d’una expressió tan intensa que de sobte es va convertir en un arbre, després era una pedra prop del riu, i després va deixar de posar i era ella: el seu veritable jo, extremadament satisfeta amb el seu cos i amb qui era. La meva creativitat es va alliberar i vaig fer moltes fotos (amb la meva càmera digital en aquell moment). Mirant enrere, puc dir que aquesta honestedat em va tocar molt i aquest sentiment és on va començar tot: volia aconseguir aquest estat mental per a la persona que estic fotografiant.

 

Per què és important?

Després de les dues sessions (la de l’amiga i la de boudoir per a una clienta), no vaig planejar cap altre projecte d’aquest tipus. Eren unes fotografies meravelloses, però no les volia ensenyar a internet de cap de les maneres. Després de parlar amb amics i rumiar molt sobre les meves possibilitats, vaig arribar a una conclusió: s’havien d’exposar. Així que vaig parlar amb el conseller de cultura de la meva ciutat natal, Villach, a qui, al principi, el tema del meu projecte el va desconcertar. Va dubtar fins que li vaig ensenyar alguns exemples i li vaig explicar el meu enfocament i la meva motivació. Al final, em van cedir un espai en un dels llocs i galeries més bonics de, m’atreviria a dir, Caríntia. Tot i això, l’exposició es va programar per d’aquí a tres anys i mig, cosa que òbviament semblava una espera eterna. No estava segura de si després de tant de temps encara m’interessaria, però d’alguna manera tot va començar a créixer. Em vaig adonar que tots anhelem el nostre jo autèntic, aquells moments en què ens sentim a gust amb qui som realment: estar en un lloc i un estat d’ànim concrets on res no ens ocupa la ment i totes les preocupacions desapareixen; aquest «ara» fugisser que jo anomeno llibertat. És tan diferent per a cadascun de nosaltres i, alhora, tan canviant. Això és el que em va fer voler aprofundir cada cop més en el tema. Descobrir què necessiten les dones per sentir-se lliures o, almenys, per olorar la seva llibertat. És una expedició constant, un esforç etern.

 

Quines formes pren la teva llibertat?

Oh, tot està canviant en realitat, però quan hi penso, sempre hi ha alguna cosa que es manté passi el que passi: ser vista. Vull dir, quan el meu nucli més profund és realment vist. Ser estimada sense ser jutjada. Estimar sense ser jutjada. És llavors quan em sento lliure.

 

Com t’ajuda la fotografia a traduir-les?

Com que sempre he trobat la meva manera d’expressar emocions en la música i la fotografia, fotografiar moments com «Momente vom Freisein» va ser un pas natural. Una fotografia és només un petit detall, la prova o l’evidència del que va passar a la vida real: la llibertat es pot trobar a qualsevol lloc, a la natura, en un sentiment, en una persona, i aquest ha estat el propòsit del meu projecte. Cada fotografia ve amb una història. La que mostra el mar trencant a la costa parla de diferents facetes de la meva personalitat: la tranquil·la i profunda, i la rebel i apassionada. La pedra simbolitza les fronteres de la societat, mentre que l’ona intenta suavitzar la seva aspror. La que mostra una casa solitària envoltada d’arbres va ser presa a Islàndia. No hi havia cap senyal del món exterior al seu voltant, sinó una llibertat aclaparadora i agredolça, i vaig començar a adonar-me de la seva naturalesa multifacètica.

Va ser difícil mostrar tota la personalitat de cada dona en una sola fotografia?

No volia, i no era el meu propòsit. No cal explicar tota la història. És simplement un intent de treure l’interior a fora. Un intent de mostrar l’autenticitat d’aquests moments, colorits, honestos i intensos! No n’hi hauria prou.

Quan les dones i jo vam començar a seleccionar la seva fotografia exposada, vam acabar tenint el mateix o dos fotogrames en ment. Em va omplir veure com de segures se sentien amb la seva elecció, segures de qui són.

 

Utilitzes la teva Hasselblad per a tota la feina personal? Per què?

Sí, aquesta càmera és una «extensió» del meu cor (riu). Totes les fotografies, excepte les dues que marquen l’inici del meu projecte, estan fetes amb pel·lícula de format mitjà.

 

Hi ha alguna conclusió o qualsevol altre resultat després de tota la feina que t’agradaria compartir?

Estic completament aclaparada i sento que això és només el principi.

 

Fer fotos amb pel·lícula significa una certa experiència per a tu?

Definitivament. Em fa anar més a poc a poc i concentrar-me en el moment en què estic, concentrar-me en la vida, en la persona amb qui estic, en l’essència de la conversa. Fa que el moment sigui més intens. M’encanta mirar als ulls i no a la càmera, m’encanta connectar.

Ha canviat la teva manera de pensar en algun moment?

Sí, ho ha fet. No m’agrada la paraula «sessió de fotos» o «shooting», en lloc d’utilitzar una càmera i fer una foto, es tracta de la connexió i de deixar que la personalitat parli. I aquest és només un enfocament!

Un músic expressa el que sent amb la música i el seu instrument és només un canal per fer audibles aquestes sensacions. Per tant, crec que no hi ha tal cosa com «el meu» instrument, al final no es tracta del mitjà, sinó de la música de la teva ànima i de deixar-la parlar. Es tracta de fer visible allò invisible.

Quan vaig enviar els meus primers rodets al laboratori, em vaig adonar que estava mostrant la meva feina molt personal a molta gent que no coneixia gens. Quan vaig rebre els primers comentaris sobre els meus escanejos, no vaig poder contenir les llàgrimes, hi havia algú a l’altra banda de la línia que mai m’havia vist, però sí una part del meu cor i, el que realment em va tocar, també ho sabia. No es creia que fossin els meus primers retrats en pel·lícula. Des del principi, tota aquesta gent de Carmencita Lab va creure en mi i això forma part de la meva llibertat: ser vista.