Aquesta era la data: 24.10.19. Ilford va fer dentetes a la xarxa amb l’anunci d’una pel·lícula totalment nova que estava a punt de sortir, i carai, l’emoció estava servida. Si hi ha una cosa per la qual es coneix la indústria de la fotografia analògica és, sens dubte, per la falta de bones notícies.

Aquest any hem vist una mica més d’activitat per part de Fujifilm, potser responent als moviments de Kodak de l’any passat, tot i que Ilford feia temps que no sortia a la portada, així que era fàcil que tothom tingués les expectatives altes.

Va arribar el dijous i amb ell l’anunci: (redoblament de tambors…) ha nascut l’ Ortho Plus 80! Visca!! Visca, visca?

(la música s’atura, el confeti és mort a terra i els fotògrafs analògics es miren els uns als altres com dient… és això? n’estàs segur?)

Sí, és això. Ho sento, gent.

Molts no ho entenen, molts simplement han abandonat les expectatives i molts probablement la provaran. Per la meva part, la provaré però, per ser sincers, això és una cosa que a «molts» de nosaltres ni tan sols ens ve de gust fer servir. En els anys que fa que soc al capdavant del laboratori, sento que el futur de la fotografia analògica va en una direcció molt diferent (alerta espòiler: la gent jove).

Amb tot el respecte per als molts professionals que han treballat darrere de la Ilford Ortho Plus 80, no crec que això faci avançar gaire la fotografia analògica d’on era ahir, i és una autèntica llàstima.

D’acord, potser les nostres expectatives eren massa altes, potser un ISO 1600 amb un control del gra millorat en 35 mm? Una pel·lícula en blanc i negre de procés C41 més ràpida? XP3? Per descomptat, ni tan sols esmento la pel·lícula en color, això és com demanar un poni per Nadal (alerta espòiler 2: la pel·lícula en color és una cosa tan increïblement difícil de fabricar, sense parlar de l’R+D, que és molt poc probable que algú pugui entrar en aquesta aventura que no sigui Kodak, Fujifilm o Elon Musk). Creiem que Ilford podria convertir l’aigua en vi, però em temo que ens hem quedat amb un Kas amarg.

*Aquestes són les úniques imatges de mostra oficials que tenim fins ara de l’Ortho Pan 80 en pel·lícula de 120, disparades per Matt Parry

Un poc de perspectiva

He d’admetre que, sovint, ens ofeguem en un got d’aigua. Creiem que tot el món està fet de gent com nosaltres o propera a nosaltres, però la majoria de vegades és al contrari. Està clar que la fotografia analògica viu una segona joventut (i probablement es mantindrà sempre jove) tornant a entrar en la vida de moltes persones, especialment en aquelles que ni tan sols són fotògrafs professionals.

En el moment que escric això, Kodak s’està quedant sense estoc a causa d’una demanda inesperadament alta i d’una producció molt conservadora pensada per esgotar existències (recordeu el capítol 11?). A més, han informat que Hollywood produeix cada vegada més pel·lícules en cel·luloide real i això crea una escassetat de matèries primeres que afecta tothom.

Mentre que, al mateix temps, veiem molts fotògrafs analògics professionals passant-se al digital o a un flux de treball híbrid, no és difícil deduir que el que realment veiem com a laboratori podria ser només la punta de l’iceberg analògic del segle XXI. Crec que és important tenir-ho en compte si estàs llegint això.

Aleshores, què és una pel·lícula ortocromàtica?

En poques paraules, les pel·lícules ortocromàtiques són aquelles que no són sensibles a la llum més enllà de l’espectre groc (bàsicament taronges i vermells, és a dir, tons de pell).

 

Això no és res de nou, de fet és una cosa força antiga. Hi ha una raó per la qual el 99% de les pel·lícules de blanc i negre són pancromàtiques avui dia i és perquè simplement són millors a l’hora de representar el món tal com el veiem. En el seu moment hi va haver un gran salt endavant en la tecnologia de la pel·lícula i les empreses es van assegurar que en fossis ben conscient. Pensa en totes les P i Pan que veus per aquí: Fomapan, FP4, XP2, HP5, Pan F 50, Ilfopan, Tri-X Pan, 125PX, Technical Pan, etc… això és una cosa que, per descomptat, va perdre el seu valor comercial quan totes les pel·lícules van passar a ser pancromàtiques i per això a les pel·lícules Delta o TMax o TriX ja ni els importa esmentar-ho, el pancromàtic es va convertir ràpidament en el nou estàndard per a la fotografia en blanc i negre.

Llavors, la pel·lícula ortopancromàtica és més sensible a la llum blava? Un NO rotund. Bàsicament, les pel·lícules orto són menys (o gens) sensibles a la llum vermella, encara et preguntes per què totes tenen valors ISO tan baixos? Doncs aquí ho tens, necessiten molta més llum per representar qualsevol cosa perquè ignoren una gran part de l’espectre lumínic. Al gràfic de dalt es veu clarament, tingues en compte que l'»Emulsió d’halur de plata» representaria l’espectre del col·lodió humit.

Buscant una mica per internet també pots trobar molts exemples interessants de la vella escola.

Així que espera, Ilford està llançant una «emulsió amb discapacitat» llavors? (crec que aquesta vegada ni tan sols ens cal el redoblament de tambors)

Ilford, t’estimo, però… Sí, ho és.

I si us plau, no em malinterpretis, NO estic suggerint que el món no necessiti una altra pel·lícula ortocromàtica. Quantes més pel·lícules millor, això no es discuteix.

Tanmateix… és una altra pel·lícula ortocromàtica el que la fotografia analògica necessita el 2019?
No n’estic gaire segur.

Per què ortocromàtica, doncs?

No ho faré gaire llarg ni tipus clickbait.

Per què? Acros 100. Així de clar.
No és casualitat que ni l’any ni l’estació de l’anunci coincideixin amb la data de la propera reedició de l’Acros.

Aquesta primavera Fuji va aparèixer ressuscitant l’Acros 100 després d’apujar un 30% els preus de tota la seva línia de pel·lícules al febrer; una bufetada i una carícia en un període de temps molt curt.

Potser podríem començar per preguntar-nos, per què Acros 100 i no Neopan? Al meu entendre, perquè era l’única ortopancromàtica disponible en els últims anys i va ser l’última pel·lícula que Fujifilm va descatalogar, dues grans avantatges al meu parer que van preparar el terreny per al retorn de l’Acros.

I ara, Ilford entra en joc amb una emulsió ortocromàtica pura en un pla molt de «qui mana aquí» als fotògrafs de blanc i negre i tots ens quedem a quadres. Deixa’m aclarir que quan dic «tots» em refereixo a gent que conec i fotògrafs que solen utilitzar laboratoris analògics, que sovint no són fotògrafs de blanc i negre acèrrims, per cert, crec que aquest també és un detall important.

Personalment, això em porta a la pregunta de com de gran és realment el mercat de la fotografia analògica? Perquè desconec completament la demanda d’aquest tipus de pel·lícules i em fa pensar que això és bàsicament un moviment per plantar cara a Fujifilm.

Realment, realment, realment m’encantaria pensar que hi ha una quantitat increïble de demanda de pel·lícula orto i que per això s’està llançant, perquè el món de la fotografia analògica ja és prou petit com per anar-nos donant puntades de peu per sota la taula.

 

 

PEL·LÍCULA «THE LIGHTHOUSE»

Mentre investigava sobre la pel·lícula ortocromàtica vaig trobar aquesta entrevista al web principal de Kodak on el director de fotografia de la pel·lícula «The Lighthouse» parla de com volien aquest aspecte ortocromàtic des dels primers dies de rodatge però, com que ja no es fabrica, el més semblant era la Double-X amb un filtre cian.

Aquesta és una pel·lícula que també s’estrenarà aquest octubre i podria ser tot una bonica coincidència. Crec que fent-li un cop d’ull també et pots fer una idea de com serà probablement la pel·lícula orto quan ens arribi a les mans. Et recomano molt que miris el tràiler:

Què serà el següent?

El que ve a continuació, crec, és que tothom qui tingui pel·lícules Ilford a les seves botigues demanarà l’ Ortho Plus 80 i veurà com es ven, sincerament espero que funcioni però no posaria la mà al foc.

El que desitjo que passi després, pel bé de la fotografia analògica, és que Fujifilm s’hi jugui alguna cosa, i si hi ha ganes de gresca, que n’hi hagi. Espero que Fujifilm torni a portar la Neopan 1600 o alguna cosa en el rang d’ISO 400-800 i sigui capaç de tornar a il·lusionar els fotògrafs per portar la pel·lícula a nous llocs. Quina primavera seria aquella…

Somiar encara és gratis. Pel·lícula de blanc i negre d’alta velocitat de procés C41?

NOTA: Siguem sincers, les noves pel·lícules negatives en color no estan ni de lluny a punt de néixer. 4 de cada 5 pel·lícules que s’han llançat recentment en els últims anys han estat en blanc i negre (i la que queda és E6), així que de moment centrem els nostres somnis en les emulsions de blanc i negre. PMax3200 en 120?

Crec fermament que la fotografia analògica, especialment la fotografia en color, és una cosa que sovint donem per feta, i sincerament, no hauríem de fer-ho. Especialment avui dia, quan sembla que qualsevol estudiant graduat amb un portàtil i una mica de codi pot crear el que vulguem, gratis i amb una aplicació. Ser conscient de l’arduosa complexitat que comporta que la pel·lícula en color existeixi és una cosa necessària, crec. Almenys si estimes la fotografia analògica prou com per estar llegint això.

I ja estaria

Estic emocionat per les notícies d’Ilford? Sí.
Era una cosa que m’esperava com a algú que veu processar milers de rodets cada mes? Em temo que no.

Un cop més, espero de tot cor haver-me d’empassar les meves pròpies paraules aviat, però ara mateix sento que les haig de dir amb l’esperança que algú s’interessi prou per llegir això i em demostri que m’equivoco quan aquest, estrany i inesperat, tardor ortocromàtica hagi passat.