El maig va ser un mes en què l’esforç de tothom va valdre la pena, els números van començar a baixar i vam poder veure un bri de llum al final del túnel. Ens entenem millor a nosaltres mateixos i hem pres una consciència col·lectiva de com de poderosos i alhora fràgils podem ser. La fotografia és una eina de memòria increïble, tant per a les coses bones com per a les dolentes; les imatges són el millor mitjà que tenim per recordar, el més semblant a viatjar en el temps que tenim avui dia són les fotos impreses, les pel·lícules antigues i els registres del passat. Amb el temps arriba la saviesa, i no hauríem de donar per feta la importància que la nostra gent gran dona a les imatges, les fotos familiars i els records; al cap i a la fi, és qui som i qui vam ser, i si volem deixar un lloc millor per a les generacions futures, no ho hauríem d’oblidar.

Quan mirem enrere, no podem evitar recordar el dolor i la confusió d’aquells dies però, alhora, en revisar aquestes imatges i comissariar aquesta selecció, també hem triat veure l’esperança, l’empatia i el suport mutu que van sorgir durant aquells dies. El que vam viure ens ajudarà a estar una mica més agraïts pel que tenim, a donar menys coses per fetes, i no ho hem d’oblidar. La fotografia sempre ens ajudarà a fer-ho.

A tots els qui us vau quedar a casa.

A tots els qui vau mantenir la distància social.

A tots els qui vau treballar per mantenir el món en marxa.

A tots els qui vau seguir creant i compartint per fer més lleugers els nostres dies de confinament.

I a tots els qui vau utilitzar la vostra creativitat per obrir una escletxa d’esperança en aquesta situació tan terrible.

Gràcies.